Amb Dos metres de sang jove, el
nou cas de l’inspector Feliu Oyono, Xavier
Aliaga ens repta amb una proposta narrativa poc convencional. I és que
Xavier Aliga té tan poc de convencional com de conformista. Poc
convencional, perquè, tot acceptant les convencions del gènere (l’assassinat
d’un periodista que se’ns descobre a través d’una investigació
que farà canviar els protagonistes policies implicats), l’autor posa en joc un seguit de tensions
confegides amb material psicològic, romàntic i ètic que no solament
enriqueixen la trama, sinó que la instal·len en una suggerent
politonalitat i varietat de colors.
L’escassa covencionalitat d’Aliaga pot ser entesa com a una
conseqüència lògica d’un autor un inconformista de mena. Qui l’haja seguit des
de l’irreverent i esbojarrat Si no ho dic
rebente (Premi de Narrativa de Vila de Lloseta 2005), sap que està
davant una escriptura trencadora que té por de l’adotzenament. Si bé
el protagonista Feliu Oyono ens porta als Neons de Sodoma (Premi Octubre, Tres-i-Quatre 2008), on naix
l’investigador, la disposició narrativa polifònica de Dos metres de sang jove l’hem de rastrejar en els textos més
recents, com aquella tessel·la de modulacions que era Veus desafinades (Premi Joanot Martorell,
Edicions 62, 2011)i el deliciós suggeriment en forma de diari que és El meu nom no és Irina, (Andana Editorial,
2013), novel·la que ha aconseguit el Premi al millor llibre
juvenil valencià, Premi Samaruc dels Bibliotecaris i Premi de la Crítica, de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
L’Oyono de Dos metres de sang
jove és el cínic i rebregat inspector del magnífic relat Només volia que ho saberes, publicat en
el segon volum de relats negres Crims.cat
2.0, de l’Editorial Alrevés (2013), un recull d’escriptors que
conreen el gènere policíac en llengua catalana en tots els seus accents
geogràfics i variants. Ací Feliu Oyono, desplegant un monòleg aspre i
contundent davant la tomba de la víctima, un periodista assessor de la
Presidència de la Generalitat, ens avança les línies mestres de
la novel·la que comentem. Hi són les relacions del periodisme amb
el poder, la venalitat, la hipocresia de l’alta societat, i especialment el
magnífic quadre de la decadència i anorreament d’un govern decrèpit i exangüe que
certifica amb la contundència d’aquesta frase: “la caiguda dels imperis comença
per les seues clavegueres”.
A Dos metres de sang jove un periodista
d’un diari digital és assassinat i la investigació es dirigirà pels viaranys
entrevistos al relat de 2013. Captant el valor metafòric del cas, segons el
qual en un sistema corrupte no pot haver-hi premsa lliure, i, a la
inversa, l’única vacuna efectiva contra la corrupció és la premsa lliure, la novel·la es
conforma com un mural contemporani del cant del cigne del partit hegemònic en
la Comunitat Valenciana durant els últims vint anys.
Deixant a banda les enquestes d’intenció de vot, és més que evident
l’actualitat de la progressiva i imparable descomposició sistèmica de
teixit sociopolític del poder valencià. Ve a mà recordar el que deia Aristòtil sobre la corrupció en la seua
obra Sobre la generació i la corrupció.
Per al filòsof preceptor d’Alexandre
Magne, la corrupció és un procés general de mutació desproveït de
qualsevol connotació moral que pot propiciar el canvi tot alliberant els
espais. Tenint ben present aquest concepte, Hurt i Negri subratllen
al seu Empire, un assaig sobre
les relacions de poder després de la crisi de la modernitat, que la corrupció
no és una aberració del poder, sinó que constitueix la seua essència, el seu modus operandi, està en tots els llocs i
no implica de cap de les maneres un col·lapse necessari i imminent.
Encasellar la corrupció en el calaix dels fenòmens accidentals i
excepcionals és per tant no comprendre la seua naturalesa immanent al sistema i
atorgar-li la patent de l’anomalia a la qual no cal dedicar-li més
atenció que un constipat passatger. És el que fa a Dos metres de sang jove la secretària del conseller, instal·lada en
el cim del poder. Aquest punt de vista no sols és parcialment compartit per la
policia Amalia, amb ferides de la vida, sinó per la resta de periodistes
de la redacció de La Ciutat Digital,
que accepten l’estat de les coses, i també percebem que és compartit
en general per una immensa part de la societat valenciana engronsada còmodament
en el menfotisme. És sense dubte un terreny propici perquè la corrupció siga
possible: germina amb l’absència de les relacions determinades de
consciència, es nodreix sobre els enderrocs de la identitat col·lectiva,
floreix impulsada per les contradiccions evanescents dels simulacres
de la societat de l’espectacle, fructifica amb la inseguretat de la liqüefacció
de tots els principis tradicionalment acceptats i que es dispersen gràcies a l’angúnia i
a la por que ella mateixa genera.
Hi ha qui, però es posiciona contra aquest buit categorial i, des d’una
resistència romàntica, s’oposen a l’acatament de l’ordre imposat. El redactor
assassinat intenta descobrir l’origen del finançament del projecte informatiu
que volen dur a terme. És una aventura suïcida, ja que la contradicció entre la
necessitat de ser independent s’estavella contra la necessitat de la
remuneració econòmica. És el destí de qualsevol mitjà de comunicació,
especialment dels digitals i, ací se signa de manera dramàtica i
tràgica. I el format és extremament suggerent i original, perquè les entrades
al diari que escriu i que aniran apareixent tot just un any després obrin les
portes a un interessant contrapunt d’estructura musical fugada. A través
d’aquesta l’esquerda temporal esclaten un seguit de significacions que es
generen d’una banda per la
múltiple i rica oposició de desitjos amb la realitat, d’altra pels personatges llançats a aquesta
temporalitat, en definitiva, per una perspectiva que intensifica la trama i l’ompli de ressonàncies profundes.
L’altre
posicionament resistent el conforma el protagonista Feliu Oyono. Li mou
saber la veritat, i queda agermanat així amb el periodista
assassinat. El que salva el policia és la capacitat de supervivència, la
trajectòria vital que el fan rebregat però dur, amb la fortalesa del cinisme i
la independència personal i sentimental. Sent que amb quaranta anys no és capaç
de mantindre l’espenta de la joventut i rep la temptació d’assentar el
cap. La seua experiència chandleriana li adverteix però que no pot
deixar-se enlluernar pels miralls d’un mer esquematisme transcendental. Encara
així, com el Marlow de Playback, creu que les tenalles de
l’avorriment i l’escepticisme poden anar convenientment amorosides amb una
certa dosi de tendresa. Sap que és una eina projectiva, poc formada, i intentarà donar-li una
oportunitat. El que decidisca posar-la en pràctica amb l’única persona que no
l’ha de gastar com a arma de captació massiva, garanteix la seua identitat, al
mateix temps que compon una resolució a la trama en termes de
complementarietat en absoluta i bella confirmació del caràcter polifònic
de la novel·la.