divendres, 12 de desembre del 2014

Dos metresde sang jove, l’escriptura polifònica de Xavier Aliaga


Amb Dos metres de sang jove, el nou cas de l’inspector Feliu Oyono, Xavier Aliaga ens repta amb una proposta narrativa poc convencional. I és que Xavier Aliga té tan poc de convencional com de conformista. Poc convencional, perquè, tot acceptant les convencions del gènere (l’assassinat d’un periodista que se’ns descobre a través d’una investigació que farà canviar els protagonistes policies implicats), l’autor posa en joc un seguit de tensions confegides amb material psicològic, romàntic i ètic que no solament enriqueixen la trama, sinó que la instal·len en una suggerent politonalitat i varietat de colors.
L’escassa covencionalitat d’Aliaga pot ser entesa com a una conseqüència lògica d’un autor un inconformista de mena. Qui l’haja seguit des de l’irreverent i esbojarrat Si no ho dic rebente (Premi de Narrativa de Vila de Lloseta 2005), sap que està davant una escriptura trencadora que té por de l’adotzenament. Si bé el protagonista Feliu Oyono ens porta als Neons de Sodoma (Premi Octubre, Tres-i-Quatre 2008), on naix l’investigador, la disposició narrativa polifònica de Dos metres de sang jove l’hem de rastrejar en els textos més recents, com aquella tessel·la de modulacions que era Veus desafinades (Premi Joanot Martorell, Edicions 62, 2011)i el deliciós suggeriment en forma de diari que és El meu nom no és Irina, (Andana Editorial, 2013), novel·la que ha aconseguit el Premi al millor llibre juvenil valencià, Premi Samaruc dels Bibliotecaris i Premi de la Crítica, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’Oyono de Dos metres de sang jove és el cínic i rebregat inspector del magnífic relat Només volia que ho saberes, publicat en el segon volum de relats negres Crims.cat 2.0, de l’Editorial Alrevés (2013), un recull d’escriptors que conreen el gènere policíac en llengua catalana en tots els seus accents geogràfics i variants. Ací Feliu Oyono, desplegant un monòleg aspre i contundent davant la tomba de la víctima, un periodista assessor de la Presidència de la Generalitat, ens avança les línies mestres de la novel·la que comentem. Hi són les relacions del periodisme amb el poder, la venalitat, la hipocresia de l’alta societat, i especialment el magnífic quadre de la decadència i anorreament d’un govern decrèpit i exangüe que certifica amb la contundència d’aquesta frase: “la caiguda dels imperis comença per les seues clavegueres”.
A Dos metres de sang jove un periodista d’un diari digital és assassinat i la investigació es dirigirà pels viaranys entrevistos al relat de 2013. Captant el valor metafòric del cas, segons el qual en un sistema corrupte no pot haver-hi premsa lliure, i, a la inversa, l’única vacuna efectiva contra la corrupció és la premsa lliure, la novel·la es conforma com un mural contemporani del cant del cigne del partit hegemònic en la Comunitat Valenciana durant els últims vint anys.

Deixant a banda les enquestes d’intenció de vot, és més que evident l’actualitat de la progressiva i imparable descomposició sistèmica de teixit sociopolític del poder valencià. Ve a mà recordar el que deia Aristòtil sobre la corrupció en la seua obra Sobre la generació i la corrupció. Per al filòsof preceptor d’Alexandre Magne, la corrupció és un procés general de mutació desproveït de qualsevol connotació moral que pot propiciar el canvi tot alliberant els espais. Tenint ben present aquest concepte, Hurt i Negri subratllen al seu Empire, un assaig sobre les relacions de poder després de la crisi de la modernitat, que la corrupció no és una aberració del poder, sinó que constitueix la seua essència, el seu modus operandi, està en tots els llocs i no implica de cap de les maneres un col·lapse necessari i imminent.
Encasellar la corrupció en el calaix dels fenòmens accidentals i excepcionals és per tant no comprendre la seua naturalesa immanent al sistema i atorgar-li la patent de l’anomalia a la qual no cal dedicar-li més atenció que un constipat passatger. És el que fa a Dos metres de sang jove la secretària del conseller, instal·lada en el cim del poder. Aquest punt de vista no sols és parcialment compartit per la policia Amalia, amb ferides de la vida, sinó per la resta de periodistes de la redacció de La Ciutat Digital, que accepten l’estat de les coses, i també percebem que és compartit en general per una immensa part de la societat valenciana engronsada còmodament en el menfotisme. És sense dubte un terreny propici perquè la corrupció siga possible: germina amb l’absència de les relacions determinades de consciència, es nodreix sobre els enderrocs de la identitat col·lectiva, floreix impulsada per les contradiccions evanescents dels simulacres de la societat de l’espectacle, fructifica amb la inseguretat de la liqüefacció de tots els principis tradicionalment acceptats i que es dispersen gràcies a l’angúnia i a la por que ella mateixa genera.
Hi ha qui, però es posiciona contra aquest buit categorial i, des d’una resistència romàntica, s’oposen a l’acatament de l’ordre imposat. El redactor assassinat intenta descobrir l’origen del finançament del projecte informatiu que volen dur a terme. És una aventura suïcida, ja que la contradicció entre la necessitat de ser independent s’estavella contra la necessitat de la remuneració econòmica. És el destí de qualsevol mitjà de comunicació, especialment dels digitals i, ací se signa de manera dramàtica i tràgica. I el format és extremament suggerent i original, perquè les entrades al diari que escriu i que aniran apareixent tot just un any després obrin les portes a un interessant contrapunt d’estructura musical fugada. A través d’aquesta l’esquerda temporal esclaten un seguit de significacions que es generen d’una banda per la múltiple i rica oposició de desitjos amb la realitat, d’altra pels personatges llançats a aquesta temporalitat, en definitiva, per una perspectiva que intensifica la trama i l’ompli de ressonàncies profundes.
Ancora una notte (Playback), Chandler, Raymond
L’altre posicionament resistent el conforma el protagonista Feliu Oyono. Li mou saber la veritat, i queda agermanat així amb el periodista assassinat. El que salva el policia és la capacitat de supervivència, la trajectòria vital que el fan rebregat però dur, amb la fortalesa del cinisme i la independència personal i sentimental. Sent que amb quaranta anys no és capaç de mantindre l’espenta de la joventut i rep la temptació d’assentar el cap. La seua experiència chandleriana li adverteix però que no pot deixar-se enlluernar pels miralls d’un mer esquematisme transcendental. Encara així, com el Marlow de Playback, creu que les tenalles de l’avorriment i l’escepticisme poden anar convenientment amorosides amb una certa dosi de tendresa. Sap que és una eina projectiva, poc formada, i intentarà donar-li una oportunitat. El que decidisca posar-la en pràctica amb l’única persona que no l’ha de gastar com a arma de captació massiva, garanteix la seua identitat, al mateix temps que compon una resolució a la trama en termes de complementarietat en absoluta i bella confirmació del caràcter polifònic de la novel·la.

dimarts, 9 de desembre del 2014

De la novel·la històrica a la policíaca. Andrea Camilleri

Casos de Montalbano, Los_300_RGB

Es publiquen les tres primeres novel·les de Montalbano de Camilleri en l'editorial Salamandra. Us deixe amb l'exquisit pròleg, d'on havíem pres nota quan parlàvem al Club de Lectura al voltant de El gos de terracotta, segons Camilleri, la seua novel·la preferida de Montalbano, també la nostra.

Punxa per llegir el Pròleg, on explica el naixement del comissari Montalbano