La dona de
verd és una
novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La
història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó
dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà
revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta
anys enrere.
El policia
principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les
exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada
relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se
sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell
mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la
simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu
company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.
La novel·la està
construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat
policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon
lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en
coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva
relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i
que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els
policies estan resseguint.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.
Només una pega,
val a dir que força personal. En tractar-se d'una història islandesa, jo
esperava neus eternes, freds àrtics i paisatges gelats. Però resulta que no,
que l'acció té lloc a la primavera, amb una claredat enlluernadora que encega
el més pintat. En fi, què hi farem.
Sigui com sigui,
us la recomano, negrots. Estic segura que us pot agradar.
