divendres, 16 de maig de 2014

L'aperitiu. La dona de verd.

Us deixe amb una magnífica ressenya de Ana María Vilallonga, la gurú de la novel·la negra provinent del seu blog indispensdable A l'ombra del crim. http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2010/01/la-dona-de-verd-darnaldur-indridason.html


La dona de verd és una novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta anys enrere.
El policia principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.
La novel·la està construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els policies estan resseguint.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.
Només una pega, val a dir que força personal. En tractar-se d'una història islandesa, jo esperava neus eternes, freds àrtics i paisatges gelats. Però resulta que no, que l'acció té lloc a la primavera, amb una claredat enlluernadora que encega el més pintat. En fi, què hi farem.


Sigui com sigui, us la recomano, negrots. Estic segura que us pot agradar.