dilluns, 24 de març del 2014

L'aperitiu per a la Cinquena dona, de Henning Mankell.



Henning Mankell (Estocolm, 1948 casat amb Eva Bergman, filla d'Ìgman Bergman.) és un escriptor i dramaturg suec de fama internacional gràcies a la sèrie de novel·les de l’inspector de policia Kurt Wallander, traduïts a trenta set idiomes i premiades a tot arreu, com al nostrat II Premio Pepe Carvalho) i adaptades al cinema i la televisió (entre d’altres, per l’actor Kenneth Branagh).




    1991: Mördare utan ansikte (literalment «Assassins sense rostre», 2011)
    1992: Hundarna i Riga (Els gossos de Riga, 2002)
    1993: Den vita lejoninnan (La lleona blanca, 2003)
    1994: Mannen som log (L'home que somreia, 2003)
    1995: Villospår (La falsa pista, 2001)
    1996: Dem femte kvinnan (literalment «La cinquena dona», 2011)
    1997: Steget efter (Amb l'alè al clatell, 2004)
    1998: Brandvägg (El tallafoc, 2004)
    1999: Pyramiden (La piràmide, 2005), recull d'històries curtes
    2002: Innan frosten (Abans de la gelada, 2006), la primera d'una sèrie de tres novel·les protagonitzades per Linda Wallander, filla de l'inspector
    2004: Händelse om hösten (Het Graf, literalment «La tomba»)
    2004: Handen ("Ossos al jardí", 2013)
    2009 "Den orolige mannen" ("L'home inquiet",2013)



    Altres títols de Mankell són les novel·les policíaques El retorn del professor de ball (Danslärarens återkomst, 2000), protagonitzada per l'inspector Stefan Lindman; El cervell de Kennedy (Kennedys hjärna, 2005), thriller al voltant de la sida, i El xinès (Kinesen, 2007), protagonitzada per la jutgessa Birgitta Roslin; les novel·les de temàtica diversa Profunditats (Djup, 2004) i Sabates italianes (Italienska skor, 2006), i altres llibres de temàtica juvenil.

    A més, Mankell és director del Teatre Nacional de Moçambic, així com autor d'una sèrie de llibres situats a l'Àfrica, com Comèdia infantil (1995), Moriré, però la meva memòria sobreviurà (Jag dör, men minnet lever, 2003), escrits des de la perspectiva d'un nen.

    La cinquena dona.

    El text de la cinquena dona explora la societat quan pren la justícia per la seua mà. L’inspector Wallander haurà de fer front a l’assassí que du a terme una revenja per motius foscos que caldrà esbrinar, mentre alguns civils, copejats per la violència i el crim que creuen que els afecta directament, s’han constituït en grups d’autodefensa i intenten aplicar la seua justícia particular.

    Ens veiem el dia 8 d'abril per a parlar-ne.

    dimarts, 11 de març del 2014

    Comentaris sobre La tercera Verge, de Fred Vargas

    Establim el debat de la tercera verge en quatre territoris, el joc de les oposicions, l'element mític, el procés investigador i el realisme com a codi lector.

     El joc de les oposicions
    La novel·la La tercera virgen està estructurada en joc d’oposicions, que, com l’ourobouros mitològic acaben en un joc d’identificacions molt plàstic:
    Contigüitat de veïnatge: 
    Una casa que Adamsberg ocupa front a la del vell Lucio Velasco Paz, el soldat republicà que ha perdut una mà però sent l’ombra de la mossegada de l’aranya en el membre amputat. L’aparició al principi amb l’exposició de l’ombra com a problema comporta el tancament amb les solucions i les desaparicions de l’ombra en els dos epílegs de Lucio finals.
    L’arribada a la brigada de Veyrenc de Bilhc, de la vall de Ossau, vall veïna de la del Quave de Pau, d’on és Adamsberg i que participa en l’expedició per pegar-li una pallissa. L’oposició, no obstant la competència per una mateixa dona i la revelació d’una greu sospita, es transforma en reconeixement a través d’un llarg procés fins arribar al esplèndid epíleg de Veyrenc. Aquesta oposició derivarà com hem dit en identificació gràcies a les converses aclaratòries sobre el succés al prat de la val d’Ossau, la fusió, com assenyalen els homes de Harincourt a la pàgina 156, quan s’hi presenten Adamsberg i Veyrenc:
    “Siéntate, bearnés –dijo el viejo estrechándole la mano-. Te hemos pedido un plato caliente.
    -Eres dos? –preguntó Robert (...)
    -Es un primo apartado.”
    El procés queda literàriament certificat per la versificació raciniana de Veyrenc i per la sublimació de la relació en el conte que Adambsberg narra al seu fill Tom sobre la lluita de les cabres de muntanya.
     Els homes d’Haroncourt (Angelbert, Halaire, Oswald), de l’Ata Normandia, que es distingeixen de les “pobres” persones de Caen, de la Baixa Normandia, perquè allí plou tota l’estona, en tant que a Haroncourt “no plou, mulla”. L’oposició dels homes de Haroncourt amb Adamsberg (poble/ciutat, poli/civils, codi tancat/codi obert) va esvanint-se i transformant-se en col·laboració quan, com la institució grega de l’estrangeria segons la qual s’ha d’oferir acolliment al de fora, el coneixement de si mateixos va descobrint semblances: “no soy parisino, soy bearnés”; “la manera que tenían de informarse dando rodeos”, o l’excel·lent manera de presentar-se com a policia:
    “-Aquí no nos gustan los maderos –enunció Angelbert, con el brazo todavía inmóvil.
    -Ni aquí ni en ninguna otra parte –puntualizó Adamsberg.
    -Aquí menos que en otros sitios.
    -Yo no dije que me gustaran los maderos, digo que lo soy.
    -¿No te gustan? (...)
    -¿Entonces, ¿por qué lo eres?
    -Por descortesía. (55-56)


    Oposició policial
    La brigada criminal de París, s’oposa a la dels estupes, però també als ineptes de la brigada criminal de la Normandia (Devalon).
    Retancourt, la rossa i rodona tinent, que reconverteix la energia, signifique el que signifique això, fa al Nou, Veyrenc, una descripció magnífica dels components de la brigada en la p. 92:
    Estalière, “devoto”
    Danglard, mister Google “su erudición es inmensa”.
    Kernokian, té “miedo a la oscuridad y sus microbios”.
    Mercadet, “genio de los que luchan contra el sueño”.
    Justin, “el meticuloso, escrupuloso hasta la impotencia”.
    Noël, “huérfano y rayano en la brutalidad obtusa”.
    Voisinet “un peso pesado que corre a su zoología en cuanto se vuelva la espalda”.
    Froissy, “sumida en la comida y las aflicciones”.
    Lamarre, “tan cohibido que le cuesta mirar a los demás”.
    Mordent, “adepto de lo trágico”.



    Oposició d’assassines
    Santa Clarisa, que va matar set ancians i que és assassinada pel curtidor, l'ombra de la qual roman a casa d’Adamsberg, “es una rival directa de nuestra enfermera en cierto modo” (p.144).
    L’infermera Claire Languevinc es  l’ assassina de 33 ancians feia sols 2 anys,  que quan és capturada Adamsberg pensa “quan la feminitat embogeix, el món s’afona” (p.102) i que fa parlar en veu baixa a Danglard: “Oh, no insulteu mai una dona que cau, qui sap per quin pes la seua pobre ànima sucumbeix” (102). En descobrir-se el veritable assassí aquestes paraules queden desplaçades per caracteritzar de manera polivalent els trets psicològics de l’assassí real.
    Però també tenim en el cap l’altra enfermera assassina de 32 ancians feia 30 anys Hubert Sandrin. La mort de la primera per les rodes davanteres d’un cotxe a Varsòvia connecta amb la mort de Sant Clarisa per les punyades del curtidor (extremitats davanteres), explicada al segon epíleg de Lucio. Al mateix temps aquesta Santa Clarisa, l’ombra medieval que s’apareix en casa d’Adamsberg, està identificada amb l’ombra que provoca les morts actuals en  usurpar la seua figura a casa d'Adamsberg i que el seu descobriment dissipa les dues ombres, la del passat irreal i la del present real, tal i com queda explicat al primer epíleg de Lucio.

    Oposició de dones al voltant d’Adamsberg
    Hubert Sandrin fou el cas gràcies al qual Adamsberg va conèixer Ariane Lagarde, on divergiren en la direcció de les investigacions i on encara roman l’ombra d’un romanç inacabat. Ariane s’oposa així a Cristine, l’ex-dona d’Adamsberg de qui s’ha divorciat no fa gaire i sobre la que recau l’ombra d’una relació fracassada. Adamsberg ha de fer una cosa per a cadascuna d’elles. Com bé queda ressaltat en els epílegs sota la pregunta de Lucio, “has donat a la dona el que necessitava?” i la de Veyrenc “Ja has decidit si deixaràs Cristine?”, Adamsberg sent que les obligacions cap a aquestes han estat acomplertes, encara que deixa sense concloure explícitament la resposta a aquesta última “i recolzant-se en l’ampit de la finestra, va quedar dormit”, fent entendre que, en la terminologia específica del xoc dels mascles de les cabres, havia pres la retirada cavalleresca.

    L’element mític
    Els mites són sistemes de significació amb un codi ben tancat amb i que es resol en un procés ritual que produeix uns efectes. En la novel·la hi ha abundants motius que recreen els actes que tenen un contingut significant molt poderós , com
     l’elaboració de la recepta del De reliquiis per aconseguir la vida eterna i que és el macguffin de la trama,
    la prohibició de no separar les banyes del cérvol “no los pierdas ni los separes nunca” (176), validada en el segon epíleg de Lucio “no los separes” (395),
    els rituals obsessius de molts personatges amb els que intenten posar ordre a un cosmos incomprensible i agressiu, Mercadet i els seus matalassos, Adamsberg i les seues passejades pel riu o la plega de cudols de riu, Danglard i Froissy amb el beure i el menjar guardat,  Cristine amb totes les pràctiques que li promou l’aversió pels insectes,  o Hermance, la germana de Oswald, qui “respetaba todos los mecanismos que supuestamente le protegían de los peligros del mundo: no quedarse despierta pasadas las diez y prohibir la entrada a su casa de toda persona calzada”. (161?)
    Ja hem parlat de la literaturització en el conte a Tom i la versificació raciniana de la relació Adamsberg-Veurenc, però la més depurada tècnica mítica, com si de la Teogonia d’ Hesíode es tractés, està en  l’explicació mítica per a justificar el caràcter dur i indomable d’Adamsberg i per extensió de Veyrenc. En la presentació del comissari als homes de Haroncourt, respon a la pregunta:
    “-¿De dónde salen los bearneses?
    “-De la montaña –contestó Adamsberg-. La montaña los escupió en un chorro de lava, cayeron por las laderas y se solidificaron, y así nacieron los bearneses”.
    Tanmateix l’element míticament més elaborat és el concepte de l’ombra. Proper al tràgic de les Fúries o Erínies gregues que persegueixen els assassins recordant-los el seu crim, l’ombra de Vargas és una entitat més veto testamentària, la de la culpa que cerca la revenja. En un primer moment hom  sembla estar davant de la culpa connellyana que persegueix el detectiu per una falta comesa en el passat (Els amants, elsTumentats).
    “-Danglard, ¿la ve? –preguntó Adamsberg con voz monótona-.  ¿La sombra?
    -Está aquí, Danglard. Vela el cielo. ¿La siente? Nos envuelve, nos mira (...) Es una sombra de mal agüero”. (97)
    Arianne la forense adverteix a Adamsberg sobre l’ enfermera assassina que va detindre:
    “-Entonces ten cuidado, Jean-Baptiste, porque para ella tú eres el que dio con la pared que Alfa no puede conocer bajo ningún concepto. Eres el que sabe, debes desaparecer.
    -¿Por qué? –preguntó Adamsberg.
    -Para que pueda volver a ser una Alfa, tranquila en otro sitio, en otra vida. Amenazas todo su edificio. Es posible que te esté buscando.
    -La sombra.
    -Yo creo que la sombra viene de ti, y así será hasta que acabe por evaporarse”. (133).
    L’ombra té un origen, la Brigada, on s’intueix que hi ha alguna cosa que no rutlla bé:
    “-Danglard, no lo olvide (la sombra) no está aquí para ayudarnos
    -Desde que volvió no ha ocurrido nada nuevo, aparte del Nuevo.
    -Veyrenc de Bilhc.
    -¿Es él lo que le preocupa? ¿Ha traído la sombra?” (98).
    L’ombra se circumscriu a la Brigada, ja que Adamsberg pot descriure-la:
    “-Es como un pelo, una nube oscura. Sobre todo cuando estoy en la Brigada (...) Puede que sea una idea, que no ha salido aún de mi cabeza, que todavía está dentro.
    -Como las cuernas de ciervo antes de crecer.
    -Exactamente –dio Adamsberg sonriendo de repente.
    Esa idea le gustaba mucho, resolvía casi el misterio de la sombra. El peso de una idea oprimente, ya formada en su mente, pero que todavía no ha llegado al exterior. Un parto en ciero modo.
    -Una idea que sólo tienes en la Brigada.” (163)
    Més tard l’ombra va agafant un cos extern, el de l’ enfermera assassina, qui va sembrant d’indicis que la inculpen tots els seus assassinats.

    El procés investigador
    El sistema de pensament d’Adamsberg fusiona el pensament masculí i femení (lògica aclaparadora i intuïció, connexió entre el sistema límbic o primari i neocòrtex o pensament evolucionat o lògic, més deslligat de la irracionalitat, divisió que apareix entre els dos grups dins de la comissaria, positivistes o irracionalistes)
    “Hacía mucho tiempo que había admitido que en él pensar no  tenía nada en común con la definición aplicada a este ejercicio (...)Su mente desestructurada le recordaba a un mapa mudo, un magma en que nada llegaba a aislarse, a identificarse como idea. Todo parecía siempre poder conectarse con todo por atajos en que se enmarañan ruidos (límbic), palabras (còrtex), olores (límbic), fulgores (còrtex), recuerdos (límbic), imágenes (límbic),        ecos (còrtex), partículas de polvo (límbic)” (95-96)
    -En el fondo me aconsejas que trabaje con lógica.
    -Sí. ¿Conoces otra cosa?
    -Sólo conozco la otra cosa”. (134)


     
    Realisme, joc lector i tradició literària

    Hem d’acceptar que la trama combina magistralment components psicològics i d’altres més misteriosos, romàntics o esotèrics.
    És evident que els elements irracionals contribueixen a forjar una trama fantàstica esgarrada d’allò real. En canvi, el lector treballat en Hammets, Chandlers, Himes, i d’altres alquimistes del realisme, lluny d’abandonar el que sembla una història de fantasmes, intueix que l’autora  li està poroposant un joc on se debat el plaer de l’escriptora per contar coses que coneix (l’arqueologia, els ossos, el fosc món medieval) i el goig del lector de saber que a la fi et traurà de l’ensurt amb una una explicació brilant. Aquesta acaba arribant, apoc a poc, com quan s’assisteix al despullament de la ballarina d’strip-tease, peça a peça, truc rere truc, per trobar al final el desenllça que tothom coneix i espera , però que és més plaent quant més artifici ha posat en el procés.
    Aquest tirada pel món medieval poc il·luminat per la raó ens acull amb la càlida manta del misteri, ens proposa una altra manera de sentir, de veure, de pensar on l’imperi de la lògica racionalista juga en tecera o quarta divisió, on el que conta són els sentiments, l’atracció del misteri, i com no, un amor profund i un respecte reverend per la tradició cultural del passat que no deixa de il·lustrar-nos, tal i com manifesta la pròpia autora a  una entrevista al diari El Páis:

     “Para decirlo rápido, creo que la novela policiaca se inscribe dentro de la continuidad de las grandes fábulas, que es un género que se deriva directamente de la rama de la literatura heroica antigua y más tarde medieval. En el fondo, 10 novelas policiacas con el mismo protagonista sólo forman uno de esos cuentos épicos casi infinitos, donde la búsqueda a cargo del héroe duraba prácticamente toda su vida. Siguiendo esta idea, creo que hay una lógica antigua en la recurrencia del héroe en la novela policiaca”.