dijous, 16 d’abril de 2015

Ens citen al Congrés de Novel·la Negra de Salamanca

Josep Lluís Roig, un convers a la novel·la negra ha fet una magnífica exposicó, cinc cètims de la qual la teniu a la revista Bearn. Ací teniu l'enllàç
Per si de cas voleu llegir-lo ací, teniu l'extracte

Novel·la negra en català al País Valencià: una eina de comprensió territorial

Salamanca © Fotografia de Carles Domènec
Salamanca © Fotografia de Carles Domènec
Josep Lluís Roig traça les claus per entendre la revifalla del gènere al congrés de Salamanca 
S.BENNASAR. Salamanca. Des de fa onze anys, la primavera conjuga en una de les universitats més antigues d’Europa, la de Salamanca, els estudiosos del gènere negre, tant en la seva vessant literària com cinematogràfica en un congrés excepcional que hauria de ser molt més normal però en el qual hi tenen cabuda propostes com la presentada per l’escriptor Josep Lluís Roig, que ha traçat una bona panoràmica per entendre el bon moment de forma pel qual passa la novel·la negra en català feta al País Valencià.
Salamanca © Fotografia de Carles Domènec
Salamanca © Fotografia de Carles Domènec
Roig assegura que en els setanta i principis dels vuitanta ningú no conreava el gènere, fins al punt que Jaume Fuster va haver d’escriure La corona valenciana (1982) per encoratjar a l’escriptura i que malgrat les incursions puntuals d’altres autors com Josep Lluís Seguí, des de mitjans dels anys vuitanta i al llarg dels noranta la gran figura de Ferran Torrent pràcticament fagocita tots els altres escriptors que intenten fer gènere en català. Però segons ell, des del 2009 fins ara mateix s’ha produït una revifalla important que ha comportat “una certa normalitat en només sis anys”.
Roig assegura que una de les claus és la jubilació dels personatges negres de Torrent el 2008 i l’altra “i molt més important”, és el fet que s’ha produït una normalització del gènere negre en un àmbit molt més general que és el de la novel·la negra. També destaca que “des del punt de vista socio-cultural, la degradació de la política és tan gran que els escriptors han optat clarament per la denúncia de la corrupció”.
© Fotografia de Carles Domènec
Juli Alandes © Fotografia de Carles Domènec
En l’actual panorama negre valencià Roig explica el fet que hi ha un seguit de novel·les que s’ocupen de la indagació en el passat, com puguin ser La visita del vent d’Andrea Robles, L’òptica tenebrosa, de Francesc Company, o Crònica negra de Juli Alandes (també ha esmentat Trencatenebres del mateix Alandes, acabada de posar a la venda per 3i4 i premi Octubre) o Màxima discreció, de Vicent Sanz. “La indagació en el passat per explicar-nos el present és una de les línies que han seguit els escriptors del país valencià”, segons Roig.
L’altra gran línia seria explicar la societat coetània i fer-ho fregant el realisme, com és el cas de Vertígen, d’Esperança Camps i Empar Marco; les obres recents de Joan Pla o Dos metres quadrats de sang jove de Xavier Aliaga, que recupera el personatge de Feliu Oyono “però s’allunya de la sàtira per entrar de ple en la política, el periodisme i la corrupció”, com també ho va fer en el seu moment El crepuscle dels afortunats de Juli Alandes o La mirada del cocodril del mateix autor.
Xavier Aliaga a Barcelona © Fotografia de Carles Domènec
Xavier Aliaga a Barcelona © Fotografia de Carles Domènec
Roig va apuntar altres línies que s’haurà de veure cap on evolucionen, com és el cas de La fallera calavera, de l’Enric Aguilar una novel·la negra amb zombis fallers i fins i tot el rei Jaume I. “Sigui com sigui, el que està clar és que la novel·la negra feta des del País Valencià té molt a dir i engrandeix la qualitat de tot el que es fa arreu dels Països Catalans.

divendres, 12 de desembre de 2014

Dos metresde sang jove, l’escriptura polifònica de Xavier Aliaga


Amb Dos metres de sang jove, el nou cas de l’inspector Feliu Oyono, Xavier Aliaga ens repta amb una proposta narrativa poc convencional. I és que Xavier Aliga té tan poc de convencional com de conformista. Poc convencional, perquè, tot acceptant les convencions del gènere (l’assassinat d’un periodista que se’ns descobre a través d’una investigació que farà canviar els protagonistes policies implicats), l’autor posa en joc un seguit de tensions confegides amb material psicològic, romàntic i ètic que no solament enriqueixen la trama, sinó que la instal·len en una suggerent politonalitat i varietat de colors.
L’escassa covencionalitat d’Aliaga pot ser entesa com a una conseqüència lògica d’un autor un inconformista de mena. Qui l’haja seguit des de l’irreverent i esbojarrat Si no ho dic rebente (Premi de Narrativa de Vila de Lloseta 2005), sap que està davant una escriptura trencadora que té por de l’adotzenament. Si bé el protagonista Feliu Oyono ens porta als Neons de Sodoma (Premi Octubre, Tres-i-Quatre 2008), on naix l’investigador, la disposició narrativa polifònica de Dos metres de sang jove l’hem de rastrejar en els textos més recents, com aquella tessel·la de modulacions que era Veus desafinades (Premi Joanot Martorell, Edicions 62, 2011)i el deliciós suggeriment en forma de diari que és El meu nom no és Irina, (Andana Editorial, 2013), novel·la que ha aconseguit el Premi al millor llibre juvenil valencià, Premi Samaruc dels Bibliotecaris i Premi de la Crítica, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’Oyono de Dos metres de sang jove és el cínic i rebregat inspector del magnífic relat Només volia que ho saberes, publicat en el segon volum de relats negres Crims.cat 2.0, de l’Editorial Alrevés (2013), un recull d’escriptors que conreen el gènere policíac en llengua catalana en tots els seus accents geogràfics i variants. Ací Feliu Oyono, desplegant un monòleg aspre i contundent davant la tomba de la víctima, un periodista assessor de la Presidència de la Generalitat, ens avança les línies mestres de la novel·la que comentem. Hi són les relacions del periodisme amb el poder, la venalitat, la hipocresia de l’alta societat, i especialment el magnífic quadre de la decadència i anorreament d’un govern decrèpit i exangüe que certifica amb la contundència d’aquesta frase: “la caiguda dels imperis comença per les seues clavegueres”.
A Dos metres de sang jove un periodista d’un diari digital és assassinat i la investigació es dirigirà pels viaranys entrevistos al relat de 2013. Captant el valor metafòric del cas, segons el qual en un sistema corrupte no pot haver-hi premsa lliure, i, a la inversa, l’única vacuna efectiva contra la corrupció és la premsa lliure, la novel·la es conforma com un mural contemporani del cant del cigne del partit hegemònic en la Comunitat Valenciana durant els últims vint anys.

Deixant a banda les enquestes d’intenció de vot, és més que evident l’actualitat de la progressiva i imparable descomposició sistèmica de teixit sociopolític del poder valencià. Ve a mà recordar el que deia Aristòtil sobre la corrupció en la seua obra Sobre la generació i la corrupció. Per al filòsof preceptor d’Alexandre Magne, la corrupció és un procés general de mutació desproveït de qualsevol connotació moral que pot propiciar el canvi tot alliberant els espais. Tenint ben present aquest concepte, Hurt i Negri subratllen al seu Empire, un assaig sobre les relacions de poder després de la crisi de la modernitat, que la corrupció no és una aberració del poder, sinó que constitueix la seua essència, el seu modus operandi, està en tots els llocs i no implica de cap de les maneres un col·lapse necessari i imminent.
Encasellar la corrupció en el calaix dels fenòmens accidentals i excepcionals és per tant no comprendre la seua naturalesa immanent al sistema i atorgar-li la patent de l’anomalia a la qual no cal dedicar-li més atenció que un constipat passatger. És el que fa a Dos metres de sang jove la secretària del conseller, instal·lada en el cim del poder. Aquest punt de vista no sols és parcialment compartit per la policia Amalia, amb ferides de la vida, sinó per la resta de periodistes de la redacció de La Ciutat Digital, que accepten l’estat de les coses, i també percebem que és compartit en general per una immensa part de la societat valenciana engronsada còmodament en el menfotisme. És sense dubte un terreny propici perquè la corrupció siga possible: germina amb l’absència de les relacions determinades de consciència, es nodreix sobre els enderrocs de la identitat col·lectiva, floreix impulsada per les contradiccions evanescents dels simulacres de la societat de l’espectacle, fructifica amb la inseguretat de la liqüefacció de tots els principis tradicionalment acceptats i que es dispersen gràcies a l’angúnia i a la por que ella mateixa genera.
Hi ha qui, però es posiciona contra aquest buit categorial i, des d’una resistència romàntica, s’oposen a l’acatament de l’ordre imposat. El redactor assassinat intenta descobrir l’origen del finançament del projecte informatiu que volen dur a terme. És una aventura suïcida, ja que la contradicció entre la necessitat de ser independent s’estavella contra la necessitat de la remuneració econòmica. És el destí de qualsevol mitjà de comunicació, especialment dels digitals i, ací se signa de manera dramàtica i tràgica. I el format és extremament suggerent i original, perquè les entrades al diari que escriu i que aniran apareixent tot just un any després obrin les portes a un interessant contrapunt d’estructura musical fugada. A través d’aquesta l’esquerda temporal esclaten un seguit de significacions que es generen d’una banda per la múltiple i rica oposició de desitjos amb la realitat, d’altra pels personatges llançats a aquesta temporalitat, en definitiva, per una perspectiva que intensifica la trama i l’ompli de ressonàncies profundes.
Ancora una notte (Playback), Chandler, Raymond
L’altre posicionament resistent el conforma el protagonista Feliu Oyono. Li mou saber la veritat, i queda agermanat així amb el periodista assassinat. El que salva el policia és la capacitat de supervivència, la trajectòria vital que el fan rebregat però dur, amb la fortalesa del cinisme i la independència personal i sentimental. Sent que amb quaranta anys no és capaç de mantindre l’espenta de la joventut i rep la temptació d’assentar el cap. La seua experiència chandleriana li adverteix però que no pot deixar-se enlluernar pels miralls d’un mer esquematisme transcendental. Encara així, com el Marlow de Playback, creu que les tenalles de l’avorriment i l’escepticisme poden anar convenientment amorosides amb una certa dosi de tendresa. Sap que és una eina projectiva, poc formada, i intentarà donar-li una oportunitat. El que decidisca posar-la en pràctica amb l’única persona que no l’ha de gastar com a arma de captació massiva, garanteix la seua identitat, al mateix temps que compon una resolució a la trama en termes de complementarietat en absoluta i bella confirmació del caràcter polifònic de la novel·la.

dimarts, 9 de desembre de 2014

De la novel·la històrica a la policíaca. Andrea Camilleri

Casos de Montalbano, Los_300_RGB

Es publiquen les tres primeres novel·les de Montalbano de Camilleri en l'editorial Salamandra. Us deixe amb l'exquisit pròleg, d'on havíem pres nota quan parlàvem al Club de Lectura al voltant de El gos de terracotta, segons Camilleri, la seua novel·la preferida de Montalbano, també la nostra.

Punxa per llegir el Pròleg, on explica el naixement del comissari Montalbano

divendres, 16 de maig de 2014

L'aperitiu. La dona de verd.

Us deixe amb una magnífica ressenya de Ana María Vilallonga, la gurú de la novel·la negra provinent del seu blog indispensdable A l'ombra del crim. http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2010/01/la-dona-de-verd-darnaldur-indridason.html


La dona de verd és una novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta anys enrere.
El policia principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.
La novel·la està construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els policies estan resseguint.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.
Només una pega, val a dir que força personal. En tractar-se d'una història islandesa, jo esperava neus eternes, freds àrtics i paisatges gelats. Però resulta que no, que l'acció té lloc a la primavera, amb una claredat enlluernadora que encega el més pintat. En fi, què hi farem.


Sigui com sigui, us la recomano, negrots. Estic segura que us pot agradar.

dilluns, 24 de març de 2014

L'aperitiu per a la Cinquena dona, de Henning Mankell.



Henning Mankell (Estocolm, 1948 casat amb Eva Bergman, filla d'Ìgman Bergman.) és un escriptor i dramaturg suec de fama internacional gràcies a la sèrie de novel·les de l’inspector de policia Kurt Wallander, traduïts a trenta set idiomes i premiades a tot arreu, com al nostrat II Premio Pepe Carvalho) i adaptades al cinema i la televisió (entre d’altres, per l’actor Kenneth Branagh).




    1991: Mördare utan ansikte (literalment «Assassins sense rostre», 2011)
    1992: Hundarna i Riga (Els gossos de Riga, 2002)
    1993: Den vita lejoninnan (La lleona blanca, 2003)
    1994: Mannen som log (L'home que somreia, 2003)
    1995: Villospår (La falsa pista, 2001)
    1996: Dem femte kvinnan (literalment «La cinquena dona», 2011)
    1997: Steget efter (Amb l'alè al clatell, 2004)
    1998: Brandvägg (El tallafoc, 2004)
    1999: Pyramiden (La piràmide, 2005), recull d'històries curtes
    2002: Innan frosten (Abans de la gelada, 2006), la primera d'una sèrie de tres novel·les protagonitzades per Linda Wallander, filla de l'inspector
    2004: Händelse om hösten (Het Graf, literalment «La tomba»)
    2004: Handen ("Ossos al jardí", 2013)
    2009 "Den orolige mannen" ("L'home inquiet",2013)



    Altres títols de Mankell són les novel·les policíaques El retorn del professor de ball (Danslärarens återkomst, 2000), protagonitzada per l'inspector Stefan Lindman; El cervell de Kennedy (Kennedys hjärna, 2005), thriller al voltant de la sida, i El xinès (Kinesen, 2007), protagonitzada per la jutgessa Birgitta Roslin; les novel·les de temàtica diversa Profunditats (Djup, 2004) i Sabates italianes (Italienska skor, 2006), i altres llibres de temàtica juvenil.

    A més, Mankell és director del Teatre Nacional de Moçambic, així com autor d'una sèrie de llibres situats a l'Àfrica, com Comèdia infantil (1995), Moriré, però la meva memòria sobreviurà (Jag dör, men minnet lever, 2003), escrits des de la perspectiva d'un nen.

    La cinquena dona.

    El text de la cinquena dona explora la societat quan pren la justícia per la seua mà. L’inspector Wallander haurà de fer front a l’assassí que du a terme una revenja per motius foscos que caldrà esbrinar, mentre alguns civils, copejats per la violència i el crim que creuen que els afecta directament, s’han constituït en grups d’autodefensa i intenten aplicar la seua justícia particular.

    Ens veiem el dia 8 d'abril per a parlar-ne.

    dimarts, 11 de març de 2014

    Comentaris sobre La tercera Verge, de Fred Vargas

    Establim el debat de la tercera verge en quatre territoris, el joc de les oposicions, l'element mític, el procés investigador i el realisme com a codi lector.

     El joc de les oposicions
    La novel·la La tercera virgen està estructurada en joc d’oposicions, que, com l’ourobouros mitològic acaben en un joc d’identificacions molt plàstic:
    Contigüitat de veïnatge: 
    Una casa que Adamsberg ocupa front a la del vell Lucio Velasco Paz, el soldat republicà que ha perdut una mà però sent l’ombra de la mossegada de l’aranya en el membre amputat. L’aparició al principi amb l’exposició de l’ombra com a problema comporta el tancament amb les solucions i les desaparicions de l’ombra en els dos epílegs de Lucio finals.
    L’arribada a la brigada de Veyrenc de Bilhc, de la vall de Ossau, vall veïna de la del Quave de Pau, d’on és Adamsberg i que participa en l’expedició per pegar-li una pallissa. L’oposició, no obstant la competència per una mateixa dona i la revelació d’una greu sospita, es transforma en reconeixement a través d’un llarg procés fins arribar al esplèndid epíleg de Veyrenc. Aquesta oposició derivarà com hem dit en identificació gràcies a les converses aclaratòries sobre el succés al prat de la val d’Ossau, la fusió, com assenyalen els homes de Harincourt a la pàgina 156, quan s’hi presenten Adamsberg i Veyrenc:
    “Siéntate, bearnés –dijo el viejo estrechándole la mano-. Te hemos pedido un plato caliente.
    -Eres dos? –preguntó Robert (...)
    -Es un primo apartado.”
    El procés queda literàriament certificat per la versificació raciniana de Veyrenc i per la sublimació de la relació en el conte que Adambsberg narra al seu fill Tom sobre la lluita de les cabres de muntanya.
     Els homes d’Haroncourt (Angelbert, Halaire, Oswald), de l’Ata Normandia, que es distingeixen de les “pobres” persones de Caen, de la Baixa Normandia, perquè allí plou tota l’estona, en tant que a Haroncourt “no plou, mulla”. L’oposició dels homes de Haroncourt amb Adamsberg (poble/ciutat, poli/civils, codi tancat/codi obert) va esvanint-se i transformant-se en col·laboració quan, com la institució grega de l’estrangeria segons la qual s’ha d’oferir acolliment al de fora, el coneixement de si mateixos va descobrint semblances: “no soy parisino, soy bearnés”; “la manera que tenían de informarse dando rodeos”, o l’excel·lent manera de presentar-se com a policia:
    “-Aquí no nos gustan los maderos –enunció Angelbert, con el brazo todavía inmóvil.
    -Ni aquí ni en ninguna otra parte –puntualizó Adamsberg.
    -Aquí menos que en otros sitios.
    -Yo no dije que me gustaran los maderos, digo que lo soy.
    -¿No te gustan? (...)
    -¿Entonces, ¿por qué lo eres?
    -Por descortesía. (55-56)


    Oposició policial
    La brigada criminal de París, s’oposa a la dels estupes, però també als ineptes de la brigada criminal de la Normandia (Devalon).
    Retancourt, la rossa i rodona tinent, que reconverteix la energia, signifique el que signifique això, fa al Nou, Veyrenc, una descripció magnífica dels components de la brigada en la p. 92:
    Estalière, “devoto”
    Danglard, mister Google “su erudición es inmensa”.
    Kernokian, té “miedo a la oscuridad y sus microbios”.
    Mercadet, “genio de los que luchan contra el sueño”.
    Justin, “el meticuloso, escrupuloso hasta la impotencia”.
    Noël, “huérfano y rayano en la brutalidad obtusa”.
    Voisinet “un peso pesado que corre a su zoología en cuanto se vuelva la espalda”.
    Froissy, “sumida en la comida y las aflicciones”.
    Lamarre, “tan cohibido que le cuesta mirar a los demás”.
    Mordent, “adepto de lo trágico”.



    Oposició d’assassines
    Santa Clarisa, que va matar set ancians i que és assassinada pel curtidor, l'ombra de la qual roman a casa d’Adamsberg, “es una rival directa de nuestra enfermera en cierto modo” (p.144).
    L’infermera Claire Languevinc es  l’ assassina de 33 ancians feia sols 2 anys,  que quan és capturada Adamsberg pensa “quan la feminitat embogeix, el món s’afona” (p.102) i que fa parlar en veu baixa a Danglard: “Oh, no insulteu mai una dona que cau, qui sap per quin pes la seua pobre ànima sucumbeix” (102). En descobrir-se el veritable assassí aquestes paraules queden desplaçades per caracteritzar de manera polivalent els trets psicològics de l’assassí real.
    Però també tenim en el cap l’altra enfermera assassina de 32 ancians feia 30 anys Hubert Sandrin. La mort de la primera per les rodes davanteres d’un cotxe a Varsòvia connecta amb la mort de Sant Clarisa per les punyades del curtidor (extremitats davanteres), explicada al segon epíleg de Lucio. Al mateix temps aquesta Santa Clarisa, l’ombra medieval que s’apareix en casa d’Adamsberg, està identificada amb l’ombra que provoca les morts actuals en  usurpar la seua figura a casa d'Adamsberg i que el seu descobriment dissipa les dues ombres, la del passat irreal i la del present real, tal i com queda explicat al primer epíleg de Lucio.

    Oposició de dones al voltant d’Adamsberg
    Hubert Sandrin fou el cas gràcies al qual Adamsberg va conèixer Ariane Lagarde, on divergiren en la direcció de les investigacions i on encara roman l’ombra d’un romanç inacabat. Ariane s’oposa així a Cristine, l’ex-dona d’Adamsberg de qui s’ha divorciat no fa gaire i sobre la que recau l’ombra d’una relació fracassada. Adamsberg ha de fer una cosa per a cadascuna d’elles. Com bé queda ressaltat en els epílegs sota la pregunta de Lucio, “has donat a la dona el que necessitava?” i la de Veyrenc “Ja has decidit si deixaràs Cristine?”, Adamsberg sent que les obligacions cap a aquestes han estat acomplertes, encara que deixa sense concloure explícitament la resposta a aquesta última “i recolzant-se en l’ampit de la finestra, va quedar dormit”, fent entendre que, en la terminologia específica del xoc dels mascles de les cabres, havia pres la retirada cavalleresca.

    L’element mític
    Els mites són sistemes de significació amb un codi ben tancat amb i que es resol en un procés ritual que produeix uns efectes. En la novel·la hi ha abundants motius que recreen els actes que tenen un contingut significant molt poderós , com
     l’elaboració de la recepta del De reliquiis per aconseguir la vida eterna i que és el macguffin de la trama,
    la prohibició de no separar les banyes del cérvol “no los pierdas ni los separes nunca” (176), validada en el segon epíleg de Lucio “no los separes” (395),
    els rituals obsessius de molts personatges amb els que intenten posar ordre a un cosmos incomprensible i agressiu, Mercadet i els seus matalassos, Adamsberg i les seues passejades pel riu o la plega de cudols de riu, Danglard i Froissy amb el beure i el menjar guardat,  Cristine amb totes les pràctiques que li promou l’aversió pels insectes,  o Hermance, la germana de Oswald, qui “respetaba todos los mecanismos que supuestamente le protegían de los peligros del mundo: no quedarse despierta pasadas las diez y prohibir la entrada a su casa de toda persona calzada”. (161?)
    Ja hem parlat de la literaturització en el conte a Tom i la versificació raciniana de la relació Adamsberg-Veurenc, però la més depurada tècnica mítica, com si de la Teogonia d’ Hesíode es tractés, està en  l’explicació mítica per a justificar el caràcter dur i indomable d’Adamsberg i per extensió de Veyrenc. En la presentació del comissari als homes de Haroncourt, respon a la pregunta:
    “-¿De dónde salen los bearneses?
    “-De la montaña –contestó Adamsberg-. La montaña los escupió en un chorro de lava, cayeron por las laderas y se solidificaron, y así nacieron los bearneses”.
    Tanmateix l’element míticament més elaborat és el concepte de l’ombra. Proper al tràgic de les Fúries o Erínies gregues que persegueixen els assassins recordant-los el seu crim, l’ombra de Vargas és una entitat més veto testamentària, la de la culpa que cerca la revenja. En un primer moment hom  sembla estar davant de la culpa connellyana que persegueix el detectiu per una falta comesa en el passat (Els amants, elsTumentats).
    “-Danglard, ¿la ve? –preguntó Adamsberg con voz monótona-.  ¿La sombra?
    -Está aquí, Danglard. Vela el cielo. ¿La siente? Nos envuelve, nos mira (...) Es una sombra de mal agüero”. (97)
    Arianne la forense adverteix a Adamsberg sobre l’ enfermera assassina que va detindre:
    “-Entonces ten cuidado, Jean-Baptiste, porque para ella tú eres el que dio con la pared que Alfa no puede conocer bajo ningún concepto. Eres el que sabe, debes desaparecer.
    -¿Por qué? –preguntó Adamsberg.
    -Para que pueda volver a ser una Alfa, tranquila en otro sitio, en otra vida. Amenazas todo su edificio. Es posible que te esté buscando.
    -La sombra.
    -Yo creo que la sombra viene de ti, y así será hasta que acabe por evaporarse”. (133).
    L’ombra té un origen, la Brigada, on s’intueix que hi ha alguna cosa que no rutlla bé:
    “-Danglard, no lo olvide (la sombra) no está aquí para ayudarnos
    -Desde que volvió no ha ocurrido nada nuevo, aparte del Nuevo.
    -Veyrenc de Bilhc.
    -¿Es él lo que le preocupa? ¿Ha traído la sombra?” (98).
    L’ombra se circumscriu a la Brigada, ja que Adamsberg pot descriure-la:
    “-Es como un pelo, una nube oscura. Sobre todo cuando estoy en la Brigada (...) Puede que sea una idea, que no ha salido aún de mi cabeza, que todavía está dentro.
    -Como las cuernas de ciervo antes de crecer.
    -Exactamente –dio Adamsberg sonriendo de repente.
    Esa idea le gustaba mucho, resolvía casi el misterio de la sombra. El peso de una idea oprimente, ya formada en su mente, pero que todavía no ha llegado al exterior. Un parto en ciero modo.
    -Una idea que sólo tienes en la Brigada.” (163)
    Més tard l’ombra va agafant un cos extern, el de l’ enfermera assassina, qui va sembrant d’indicis que la inculpen tots els seus assassinats.

    El procés investigador
    El sistema de pensament d’Adamsberg fusiona el pensament masculí i femení (lògica aclaparadora i intuïció, connexió entre el sistema límbic o primari i neocòrtex o pensament evolucionat o lògic, més deslligat de la irracionalitat, divisió que apareix entre els dos grups dins de la comissaria, positivistes o irracionalistes)
    “Hacía mucho tiempo que había admitido que en él pensar no  tenía nada en común con la definición aplicada a este ejercicio (...)Su mente desestructurada le recordaba a un mapa mudo, un magma en que nada llegaba a aislarse, a identificarse como idea. Todo parecía siempre poder conectarse con todo por atajos en que se enmarañan ruidos (límbic), palabras (còrtex), olores (límbic), fulgores (còrtex), recuerdos (límbic), imágenes (límbic),        ecos (còrtex), partículas de polvo (límbic)” (95-96)
    -En el fondo me aconsejas que trabaje con lógica.
    -Sí. ¿Conoces otra cosa?
    -Sólo conozco la otra cosa”. (134)


     
    Realisme, joc lector i tradició literària

    Hem d’acceptar que la trama combina magistralment components psicològics i d’altres més misteriosos, romàntics o esotèrics.
    És evident que els elements irracionals contribueixen a forjar una trama fantàstica esgarrada d’allò real. En canvi, el lector treballat en Hammets, Chandlers, Himes, i d’altres alquimistes del realisme, lluny d’abandonar el que sembla una història de fantasmes, intueix que l’autora  li està poroposant un joc on se debat el plaer de l’escriptora per contar coses que coneix (l’arqueologia, els ossos, el fosc món medieval) i el goig del lector de saber que a la fi et traurà de l’ensurt amb una una explicació brilant. Aquesta acaba arribant, apoc a poc, com quan s’assisteix al despullament de la ballarina d’strip-tease, peça a peça, truc rere truc, per trobar al final el desenllça que tothom coneix i espera , però que és més plaent quant més artifici ha posat en el procés.
    Aquest tirada pel món medieval poc il·luminat per la raó ens acull amb la càlida manta del misteri, ens proposa una altra manera de sentir, de veure, de pensar on l’imperi de la lògica racionalista juga en tecera o quarta divisió, on el que conta són els sentiments, l’atracció del misteri, i com no, un amor profund i un respecte reverend per la tradició cultural del passat que no deixa de il·lustrar-nos, tal i com manifesta la pròpia autora a  una entrevista al diari El Páis:

     “Para decirlo rápido, creo que la novela policiaca se inscribe dentro de la continuidad de las grandes fábulas, que es un género que se deriva directamente de la rama de la literatura heroica antigua y más tarde medieval. En el fondo, 10 novelas policiacas con el mismo protagonista sólo forman uno de esos cuentos épicos casi infinitos, donde la búsqueda a cargo del héroe duraba prácticamente toda su vida. Siguiendo esta idea, creo que hay una lógica antigua en la recurrencia del héroe en la novela policiaca”. 

    diumenge, 9 de febrer de 2014

    L'aperitiu, Fred Vargas i la Tercera Verge

    Hi ha moltes coses amagades sota el nom de Fred Vargas. Per començar, és una dona. Per a seguir, és arqueozoòloga de professió, especialització que la du a escriure una obra històrica sobre la pesta negra, "Les Chemins de la peste, le rat, la puce et l'homme”.

    Aquesta darrera passió la podeu palpar a la novel·la que esteu llegint quan us apareix l’arqueòleg Mathias cavant les tombes o la importància que tenen els ossos dels animals, les relíquies i els llibres medievals de receptes miraculoses. De fet la investigació policial ens apropa molt a la investigació arqueològica, com va declarar l’escriptora en una entrevista, “Una nit després de treballar en una excavació, vaig decidir escriure una novel·la policíaca”.

    El psudònim deixa clares l’origen i el seu homenatge. Fred és l’apòcope del seu nom real, Frédérique Audoin-Rouzeau. El cognom convoca el de la seua germana bessona, la pintora Joëlle Vargas, el qual, per d’altra banda, fa referència a Maria Vargas, personatge interpretat per l'actriu Ava Gadner al film La comtessa descalça (1954).

    Però no és la seua germana l’única artista de la família. El seu pare, Phillippe Audoin, fou un escriptor surrealista de la colla d’André Breton, i el seu germà és l’historiador Stephane Audoin,especialista en la Primera Guerra Mundial i codirector del centre d’investigació de la "Historial de la Grande Guerre", i qui l’inspirà el personatge de Lucien Devernois, un dels “tres evangelistes, Marc Vanderloos, medievalista Matthias Dellamarre, prehistoriador i Lucien Devernois, especialista en la Primera Guerra Mundial, historiadors que viuen junts a la Barraque Pourrier i que apareixen per primera vegada en la novel·la Que se levanten los muertos, Siruela, 1995.

    Ací no acaben però les incursions de Fred Vargas en l’actualitat. Frédérique Audoin-Rouzeau va recolzar en les eleccions europees la candidatura de Daniel Coeh-Bendit i les llistes dels ecologistes del partit Europe Ecologie. També suscribí un manifiest "Nous y sommes", on entre d’altres coses interessants sobre la responsabilitat nostra per salvar el medi natural per viure dignament diu

    “A la Troisième Révolution. Qui a ceci de très différent des deux premières (la Révolution néolithique et la Révolution industrielle, pour mémoire) qu’on ne l’a pas choisie.
    « On est obligés de la faire, la Troisième Révolution ? » demanderont quelques esprits réticents et chagrins.

    Oui. On n’a pas le choix, elle a déjà commencé, elle ne nous a pas demandé notre avis. C’est la mère Nature qui l’a décidé, après nous avoir aimablement laissés jouer avec elle depuis des décennies. La mère Nature, épuisée, souillée, exsangue, nous ferme les robinets. De pétrole, de gaz, d’uranium, d’air, d’eau.

    Ferd Vargas porta més de dos dècades publicant novel·les de l’inspector Adamsberg i que vénen a ser les següents:

    ·       El hombre de los círculos azules (L'homme aux cercles bleus, 1991), Siruela, 2007.
    ·       El hombre del revés (L'homme à l'envers, 1999), Siruela 2011.
    ·       Huye rápido, vete lejos (Pars vite et reviens tard, 2001) Siruela en 2003.
    ·       Fluye el Sena (Coule la Seine, 2002), Siruela en 2012.
    ·       Bajo los vientos de Neptuno (Sous les vents de Neptune, 2004) Siruela 2006.
    ·       La tercera virgen (Dans les bois éternels, 2006), Siruela 2008.
    ·       Un lugar incierto (Un lieu incertain, 2008) Siruela 2010.
    ·       El ejército furioso (L'Armée furieuse, 2011) Siruela en 2011.
    La tercera verge fou el primer primer títol de Fred Vargas publicat en català, a Àmsterdam llibres al 2008, seguit per Un lloc incert (2009), L’home dels cercles blaus (2011) i L’exèrcit furiós (2011). Referent a aquest fet històric paga la pena visitar el blog de l’escroptor negre i investigador de la novel·la negro-criminal Sebastià Bennasar, al link
    http://novelanegracatalana.blogspot.com.es/2009/01/fred-vargas.html



    Espere que xaleu prou amb la lectura absorbent de La tercera Virgen, la intriga misteriosa, intricada, fosca, surrealista de vegades. Ens veiem el dia 18 de febrer. Bona lectura.